Sembrats

De petit, amb els amics, solíem anar a rebolcar-nos als sembrats. Ho fèiem quan eren verds i tendres. I que ningú no es pensi que no era tota una aventura, sobretot quan ens enxampava el pagès i ens empaitava escopint tota mena de renecs. De vegades fugíem en la direcció oposada al lloc on havíem deixat les bicicletes i, llavors, a veure qui era el valent que tornava a buscar-la o, a veure qui era el valent que tornava a casa sense la bicicleta...

Algun cop, mentre ens rebolcàvem, ens topàvem amb alguna serp despistada que sortia esperitada al mateix temps que nosaltres sortíem cames ajudeu-me. Sempre he tingut el dubte de qui s'enduia l'ensurt més gran, si la serp o nosaltres.

Ara els sembrats ja són grocs, ja tenen les espigues ben granades i ens anuncien que l'estiu és a prop. Aviat les segadores faran la seva feina.

De petit, amb els amics, solíem anar als rostolls a fer-nos cabanes amb les bales de palla. Amb un gran esforç, les empilàvem i fèiem les parets. El sostre amb canyes verdes.

Recordo aquella olor que feia el sembrat verd en aixafar-lo i recordo l'olor de la palla seca que s'enganxava a les nostres pells suades... De petit...

Carles Fortuny Fotògraf

Ratko Mladic

Aquests dies es parla de la detenció de l'exgeneral Ratko Mladic, acusat de crims contra la humanitat. Entre d'altres, se l'acusa de comandar el setge a Sarajevo, que va durar 4 anys i que es va saldar amb 12.000 morts i més de 50.000 ferits, de la mort de 250 pacients d'un hospital a Vukovar i de l'assassinat de més de 8.000 homes i nens a Srebrenica.

D'aquest últim parlaré. Decretada zona segura per l'ONU, davant l'avanç de les tropes sèrbies, milers de musulmans van anar a refugiar-se sota la protecció dels cascos blaus a Srebrenica.

El que va passar després és una llarga i horrible historia que miraré de resumir. En arribar els serbis (unitat Condor) comandats pel General Ratko Mladic al camp de refugiats, els soldats holandesos encarregats de la protecció de la població refugiada van fotre el camp. Els serbis van separar les dones i els nens menors de 15 anys i els van prendre en autobusos, a la resta, més de 8.000 homes i nens els van assassinar tots en tan sols tres dies.

Actualment, al lloc dels fets, s'hi aixeca un memorial (Potochari) on cada any s'hi enterren els cadàvers que es van identificant. Tots són musulmans excepte un catòlic que va lluitar amb els musulmans i la seva família va voler enterrar-lo allà. Tots són homes i nens excepte una dona que no es va voler separar del seu marit. Tots assassinats i enterrats en diferents foses comunes.

No sóc ningú per jutjar  Mladic, ni als serbis, ni als croats, ni als bosnians musulmans, ni a ningú dels que van participar en aquesta bogeria de guerra. Tan sols puc dir que el que va passar a Srebrenica és una vergonya per a la humanitat, una de tantes.

Des del meu blog vull retre un humil homenatge a tots els morts a Srebrenica amb unes fotos del cementiri memorial de Potochari.

Fotos d'autor: "Maniquies"

Sempre m'han generat certa atracció els "maniquies". Cossos perfectes que es mostren sense cap pudor en un aparador...a la vista de qualsevol que passi i els vulgui mirar... immutables.

Sovint se'ns mostren vestits però, de vagades, tant sols amb roba interior...descarats...provocadors.

En alguns casos, podem trobar-los completament nus...sense vergonya. Te'ls mires i ni s'immuten. Els observes i no pots deixar de mirar-los tot i sentir una certa incomoditat, ells allà, despullats a l'aparador i tu... mirant-los... mirant-los sense poder evitar-ho.

Tenen quelcom oníric, quelcom eròtic, quelcom misteriós...i te'ls mires...i et preguntes si està bé, mirar-te'ls, si es moral.

De vegades penso que faria si, metre els miro, prenguessin vida, si es convertissin en persones de carn i os. Podria seguir mirant-los?...i ells...seguirien allà, nus, mostrant els seus cossos als transeünts?...

Carles Fortuny Fotògraf

Una foto una història...

Bòsnia i Herzegovina

Anava sol, caminant per una zona rural i el vaig veure. Tallava troncs amb una destral i m'hi vaig acostar per demanar-li una foto.

Ell tan sols parlava serbocroat, i jo ni una paraula, així que amb gestos li vaig fer entendre la meva intenció. La meva sorpresa va ser que em va convidar a seure...va treure un llibre d'una furgoneta sense rodes que feia servir per guardar-hi coses, i del llibre tot un seguit de fotos que m'anava ensenyant i explicant. M'estava explicant tota la seva vida, a mi, un estranger carregat amb una càmera al que no coneixia de res. De seguida vaig entendre  que aquell home tan sols necessitava que algú l'escoltés, que algú s'interessés per ell i que entengués la dura vida que havia hagut de suportar. Poder explicar-ho el feia sentir millor malgrat que en molts moments s'emocionés i la vista se li enterbolís amb les llàgrimes.

Pel que vaig poder entendre, de jove conduïa ambulàncies, però al poc temps va esclatar la segona guerra mundial i va haver de lluitar-hi. Un horror!!! deia, molta gana, molt de fred, molts morts. En acabar la guerra, va formar una família i va tenir una filla, els anys de postguerra van ser molt durs i complicats, havia perdut els millors anys de la seva joventut i volia viure la bellesa en pau i tranquil·litat; ara, que tot semblava superat... Ho semblava... Llavors va esclatar la guerra dels Balcans i tot es va esfondrar de nou, altre cop morts i horrors, altre cop por i llàgrimes, altre cop el malson la violència.

Ningú arriba a superar mai del tot una guerra. Dues guerres en una mateixa vida són massa guerres...ningú es mereix una cosa així.

Carles Fortuny Fotògraf

Concentració a Plaça Catalunya.

Anava amb pressa...feia tard. Vaig passar per Plaça Catalunya...que faig?...sóc fotògraf i porto una càmera... La tentació va ser massa forta... havia de fer unes fotos.

Vaig trobar un espai força organitzat dins el desordre, amb diferents punts on es debatia sobre temes relacionats amb el capitalisme, el consumisme, la corrupció política...espais on tothom qui ho volia tenia el seu torn de paraula per donar la seva opinió o explicar la seva experiència.

No sé on anirà a parar tot això, ni que passarà aquesta nit, quan s'hagi de complir la decisió de la Junta Electoral que prohibeix tot tipus de manifestacions i concentracions durant la jornada de reflexió i el mateix dia de les eleccions. Intervindrà la policia per desallotjar una gent que de forma pacífica fa sentir la seva veu?, abandonaran la concentració per ells mateixos?.

Tot plegat molt delicat. Penso però, que el fet que tantes persones tant diferents entre elles i representatives de gairebé tots els estrats de la nostra societat hagin estat capaces de trobar un espai comú de diàleg i protesta, no tan sols a Barcelona sinó també a Madrid i a moltes altres ciutats és un esdeveniment prou important com perquè els nostres dirigents en prenguin nota i, en molts casos, s'ho facin mirar. 

Carles Fortuny