TERRA DE MARCA

Avui des d'aquest blog m'agradaria recomanar-vos la visita a la web de Terra de Marca.

Amb un disseny exquisit d'en Joan Mateu (Zigor disseny), el bon gust d'en Raimon Coll (Terra de Marca) i les fotos fetes per mi mateix, crec que el resultat ha estat el d'una web per la que dona gust passejar-hi.

Podeu comprovar-ho vosaltres mateixos, poseu l'àudio, relaxeu-vos i endinseu-vos per cada racó de la web sense preses, amb calma, assaborint-la...

Recomano especialment el fotomuntatge per la serenor que transmet i la galeria i l'apartat entorn per conèixer una miqueta millor Castellví de la Marca, com deia el poeta "bell racó del Penedès".

www.terrademarca.com

Carles Fortuny

Marines

Si em perdo a l'estiu, no em busqueu a la platja, sóc més de muntanya jo. Ara bé, a l'hivern la cosa canvia, a l'hivern sí que m'agrada apropar-me al mar, passejar vora l'aigua i escoltar les onades.

Contemplar el mar ens recorda com som de petits, i ens fa sentir humils. M'agrada aquest exercici.

A Cubelles hi ha un espigó de formigó, d'arquitectura curiosa, i suficientment solitari com per poder contemplar el mar sense destorbs.

A l'hivern m'agrada anar-hi a pensar i, com no, a fer alguna foto.

Carles Fortuny

"BICHOS"

Agafeu un macro i sortiu al jardí. Flipareu!!!

Carles Fortuny Fotògraf

ABANDÓ

Sento una especial atracció pels llocs abandonats...de sempre...no se pas a què es deu.
Sovint m'hi atanso, passejo entre les restes del que va ser un lloc habitat o concorregut i que ara es troba solitari i oblidat.

Procuro reconstruir mentalment com era l'activitat o la vida dels que hi vivien, com a pistes faig servir les restes d'objectes, espais, decoració... les marques a les parets, petits documents escrits i tot allò que trobo al meu pas.

És un exercici mental molt agraït, perquè encara que no encertis ni una, ningú no et passa comptes, així, pots acabar imaginant el que et doni la gana, i no hi ha res més gratificant.

 Molt recomanat.

Carles Fortuny

Sembrats

De petit, amb els amics, solíem anar a rebolcar-nos als sembrats. Ho fèiem quan eren verds i tendres. I que ningú no es pensi que no era tota una aventura, sobretot quan ens enxampava el pagès i ens empaitava escopint tota mena de renecs. De vegades fugíem en la direcció oposada al lloc on havíem deixat les bicicletes i, llavors, a veure qui era el valent que tornava a buscar-la o, a veure qui era el valent que tornava a casa sense la bicicleta...

Algun cop, mentre ens rebolcàvem, ens topàvem amb alguna serp despistada que sortia esperitada al mateix temps que nosaltres sortíem cames ajudeu-me. Sempre he tingut el dubte de qui s'enduia l'ensurt més gran, si la serp o nosaltres.

Ara els sembrats ja són grocs, ja tenen les espigues ben granades i ens anuncien que l'estiu és a prop. Aviat les segadores faran la seva feina.

De petit, amb els amics, solíem anar als rostolls a fer-nos cabanes amb les bales de palla. Amb un gran esforç, les empilàvem i fèiem les parets. El sostre amb canyes verdes.

Recordo aquella olor que feia el sembrat verd en aixafar-lo i recordo l'olor de la palla seca que s'enganxava a les nostres pells suades... De petit...

Carles Fortuny Fotògraf